Butlletí desembre 2022

 

 

Ja som a desembre, propers a Nadal i a  finals d’any. Com tenim per costum, hem reservat un número de Loteria de Nadal per a tot l’alumnat de les Aules. Si hi esteu interessats podeu passar a buscar-lo per

LA BRUIXETA BARRETA
Carrer Indústria, 282
El número reservat és el:

 

Viatges i sortides culturals

 

L’Associació  de les Aules organitza cada any a finals de maig un viatge de fi de curs per a tot l’alumnat. Aquest viatge ha tingut sempre molt bona acollida entre tots i han estat els alumnes els qui cada any ens envien les seves peticions per anar a llocs d’interès cultural. Evidentment, no podem complaure les peticions de tothom però ara us proposem un petit viatge per la setmana del 6 i 8 de desembre, un recorregut pels Mercats de Nadal que pot ser a  Suïssa,  a Leipzig-Berlin  o bé a  Toulouse i el Festival de les Llanternes a Montauban. Els itineraris estan posats a la pissarra de la classe. Si necessiteu més informació podeu contactar amb l’agència organitzadora:

Villà Viatges, carrer Martí 110  telèfon 934 590 155 o bé 607 801 618
Teresa Puig us donarà tota la informació pertinent.

 

Cursos per a la gent gran 2022/2023

 

AUTOMATRÍCULA

El dia 12 del passat mes de setembre va començar el període de matriculació dels cursos, que continuarà fins a l’exhauriment de les places.

El Departament de Gestió Administrativa de l´Institut de Ciències de la Educació ha fet arribar a tot l´alumnat de cursos anteriors un tutorial amb les indicacions precises per la matriculació per internet.

Per a qualsevol incidència amb el vostre NIU o amb la contrasenya, podeu enviar un correu electrònic a la secretaria de l’ICE: ga.ice@uab.cat o bé trucar 93 581 16 48. Tindreu una resposta immediata.

Us informem que podeu matricular-vos personalment a la Secretaria de la Casa de Convalescència. La Carme de l’ICE us atendrà personalment i us facilitarà la tramitació dels papers. Truqueu al telèfon: 934 335 050 o be al 934 335 054 per demanar hora.

 

PREU DE LA MATRÍCULA

  • Modalitat virtual: 140 €
  • Modalitat presencial: 290 €

 

El calendari de matrícula és el mateix per a la modalitat virtual i per a la modalitat presencial.

 

SOL·LICITUD D’ANUL·LACIÓ DE MATRÍCULA

Un cop formalitzada la matrícula, només es farà la devolució de l’import en els casos de malaltia greu o accident i sempre que no hagi començat el curs. El tràmit es farà amb una sol·licitud al Registre de la UAB (https://seuelectronica.uab.cat/info-sol.licitud-generica), amb la documentació corresponent que acredita la situació al·legada.

 

Pagament de quotes de l’Associació

 

Podeu  continuar fent la vostra aportació a l’Associació de les Aules mitjançant transferència bancària al BBVA. Cal que   especifiqueu al fer el pagament només nom, cognoms i DNI.

Número de compte bancari:
BBVA IBAN ES98 0182 4246 1302 0212 5736
Import de la quota: 10€

El pagament de la quota es pot fer també personalment, Adreceu-vos a la vostra delegada de curs o bé a la tresorera de l’Associació, Olga Cambray, alumna del Grup D, dilluns i dimecres de 11,30 a 13,00.

L´Associació d´Aules d´Extensió Universitària per al Temps Lliure està obligada a comprovar que les persones inscrites  en aquests cursos  són socis de l´Associació, tal com s´especifica el la clàusula segona del Conveni de col·laboració entre la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Associació de les Aules d´Extensió Universitària per al Temps Lliure, signat el 15 de juny d´enguany. 

Per a altres consultes sobre el pagament de les quotes i altres assumptes relacionats amb l’Associació, adreceu-vos al nostre correu aaeutempslliure@gmail.com i us donarem una resposta el més aviat possible. No tenim telèfon ni despatx físic.

L’ICE només pot respondre a preguntes relacionades amb la gestió administrativa dels cursos.

 

 

Aules d’extensió Universitària vinculades a la UAB

 

Les Aules d’extensió Universitària vinculades a la UAB i que estan fora de Barcelona, ens faran arribar periòdicament el seu programa d’activitats per si algú de vosaltres hi està interessat en assistir-hi.

Per accedir a la programació del segon trimestre del curs 2022/2023:

 

Aula d’Extensió Universitària d’Argentona
C/ Mataró, 5
Web: auladargentona.org
Correu electrònic: auladargentona@gmail.com.
Telèfon: 93 797 41 73.

Aula d’Ext. Univ. de Badalona
Teatre Zorrilla, Canonge Baranetra, 17.
Web: aulabadalona.cat
Correu electrònic: aula@aulabadalona.cat.
Telèfon: 93 464 73 02.

Aula d’Ext. Univ. Vilassar de Mar
Escola Nàutica, Carrer Sta. Eulàlia, 40
Web: aulavilassardemar.cat
Correu electrònic. aeu.udm@gmail.com

Aula d’Ext, Univ, de Manresa
Correu electrònic: aeumanresa@gmail.com
Telèfon: 93 836 21 26

Aula d’Ext, Univ. Tiana-Mongat
Correu electrònic: aulauniversitariatimo@gmail.com

Aula d’Ext. Univ. de Sabadell
Web: aulasabadell.cat
Telèfon: 93 722 04 28

Aula d’Ext. Univ. De Sant Quirze del Vallès
Web: www.aulasqv.com

Aula d’Extensió Universitària de Vilanova i la Geltrú
Correus electrònics: info@aulavilanova.cat i aulavilanova@hotmail.com

Aula d’Extensió Universitària de Barberà del Vallès 
Web: www.aulanibarbera.org
Correu electrònic: aula.exten.univer.bdv@gmail.com

Aula d’Extensió Universitària de Santa Perpetua de Mogoda
Correu electrònic: aaeu_santaperpetua@hotmail.com
Telèfon: 669 259 474

Aula Virtual
Apunts dels professors

 

Ja teniu accés a les aules virtuals corresponents on podeu consultar la documentació que els formadors aniran desant al llarg del curs. Podràs accedir entrant al Campus Virtual https://cv.uab.cat. introduint el teu usuari i contrasenya. El treu usuari es el teu NIU/NIA amb format NIU@uab.cat i la contrasenya, la mateixa que has fet servir per matricular-te.

En cas de que necessitis restablir la teva contrasenya pots fer-ho a traves d’aquest enllaç:
https://oim.uab.es/opwd/?&idioma=ca&pais=ES&lang=ca

Per a qualsevol aclariment no dubteu en contactar amb Carmen Alcubierre, Gestió Acadèmica ICE, telèfon 93 581 17 98.

 

Pàgina Web

 

La Pàgina Web de l’Associació ESTÀ ACTUALITZADA. Polseu els enllaços previstos amb l’ICE per conèixer totes les dades al respecte.

Enllaç a la nostre web, grups i cursos

Si vols llegir aquest butlletí directament o imprimir-lo, el tenim amb format PDF a la nostra Web. També hi trobareu els de cada mes, i tot allò que ens comuniqueu com activitats, història i normatives generals.

Notícies i Activitats

 

Recordatori: Si alguns de vosaltres no rebeu el butlletí, potser en el seu moment vàreu dir que no interessava. Al peu de la primera pàgina de la nostra Web, trobareu una casella per omplir amb les dades que demanem per poder rebre el butlletí. Comptem amb tothom.

 

 

Contes d’hivern

ISAK DINESEN

 

UN CONTE DE CONSOL

 

Charlie Despart, l’escriptoret, va entrar en un petit cafè de París, i allí hi trobà un amic i compatriota seu que sopava tranquil·lament  en una taula que hi havia vora la finestra. S’assegué de cara a ell. Va deixar anar un profund sospir d’alleujament i demana una absenta.

Nevava a fora el carrer. Les passes dels vianants eren inaudibles damunt la fina capa de neu que cobria l’empedrat, la terra havia emmudit i semblava com si fos morta.

Charlie acabava d’obtenir un gran èxit amb el seu nou llibre que li donava molts diners. No sabia pas com gastar-se’ls, perquè tota la vida havia estat pobre i no tenia cap inclinació per les coses cares.

Charlie era un homenet petit i prim i semblava molt jove per la seva edat, però el seu company encara era mes baix que no pas ell i es feia difícil encertar els anys que tenia. El vestit que duia era pulcre i ben acabat, el seu barret de copa reposava damunt un prestatge que hi havia al seu darrera, sobre el seu abric i el seu paraigua.

Es deia Eneas Snell, viatjà per tot Europa, Àfrica i Àsia i actualment feia d’administrador d’un burgès enriquit de París, Era de natural flegmàtic i passiu i no era capaç, deia, de trobar per si mateix un motiu prou bo per fer una cosa, i per tant no la feia, però el fet que algú altre li digués o li demanés de fer-la era una raó suficient per dur-la a terme.

Quan Charlie hagué begut la seva absenta es tornà més comunicatiu i digué greument a molt poc a poc:

– Estimaràs el teu art amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima. I estimaràs el teu públic com a tu mateix., perquè nosaltres, l’artista i el seu públic, depenem, molt en contra de la nostra voluntat, l’un de l’altre per a poder viure. Si no hi ha una obra d’art per ser contemplada, o bé escoltada, aleshores tampoc no hi ha públic, I pel que fa a l’obra d’art, un quadre que ningú contempla existeix?. I existeix un llibre que mai ningú no llegeix? No. Eneas, cal que els contemplin, que els llegeixin. Pel sol fet de ser contemplats i llegits sorgeix a la vida aquell ésser formidable que és l’espectador, el qual, degudament multiplicat, esdevindrà el públic. I en conseqüència, vet aquí que estem, tal com pots veure, a la seva mercè.  Quan l’obra d’art commou al públic i el fa estremir-se fins al punt que la celebra com una obra mestra, llavors esdevé l’obra mestra. I quan l’acusen de ser poc interessant i vana, esdevé vana. Però quan el públic la ignora totalment: no existeix. Eneas, si això li passa a  l’artista amb el seu públic, llavors val més que deixi de pintar o d’escriure llibres.

Charlie va fer una pausa, va romandre callat, bo i abstret  en els seus records.

Tanmateix, em demano – va dir al cap d’una estona – que vol dir tot plegat. Per què no podem deixar de pintar o d’escriure, I deixar tranquil el nostre públic? Quin bé li fem? Quin bé fa l’art a l’home, al cap i a la fi?. Vanitat, si, vanitat, tot és vanitat.

A hores d’ara Eneas havia acabat de sopar i xarrupava assossegadament el seu cafè.

Charlie, amb una veu baixa i llangorosa com la d’un malalt enllitat va dir a Eneas:

– No podries ni tan sols explicar-me un conte?

– Si – va dir finalment i somrigué – t’explicaré un conte de consol – i amb una veu plaent i modulada començà:

«Quan jo era jove – va dir – treballava per una empresa acreditada de Londres que es dedicava a la venda de catifes, i em van encarregar de fer un viatge a Pèrsia a fi d’adquirir-hi una remesa de catifes antigues. Pels capricis del destí vaig fer durant dos anys de metge habitual del sobirà de Pèrsia, príncep molt digne, el xa Mohamed. L’actual xa, Nasrud-Din Mirza aleshores era l’hereu del tron.

El príncep Nasrud-Din Mirza era un jove alegre, desitjós de comprendre coses i de formar-se. S’interessava molt per la situació i les condicions en que vivien els seus súbdits. Havia llegit detingudament els contes de Les mil i una nits i després d’aquesta lectura s’imaginava que feia el paper del califa Harum de Bagdad. En conseqüència, tot imitant aquest histrió clàssic, recorria la seva ciutat de Teheran i en visitava els mercats i les tavernes disfressat de captaire, de venedor ambulant o de prestidigitador, a fi de conèixer la verdadera opinió que tenien sobre els funcionaris i buròcrates, i amb referència al compliment de la justícia del seu regne.

Aquest caprici del príncep inquietava i preocupava als seus vells consellers.

I vet aquí que, al temps en què jo era a la cort, un dia el primer ministre Mirza Aghai demanà audiència al príncep, i li comunicà solemnement una noticia molt estranya i enigmàtica.

«A la ciutat de Teheran hi havia un home, digué, que s’assemblava tant al príncep Nasrud-Din, amb l’estatura i la veu tan semblants, que la reina, la seva mare, amb prou feines podria saber quin era l’un i quin l´altre. Feia uns mesos que aquest home vagarejava pels barris més pobres de la ciutat disfressat de captaire, amb una indumentària semblant a la que el príncep acostumava a dur, s’asseia al peu dels portals o de les muralles i parlava amb la gent t i els feia tot de preguntes. No s’acontentà amb fer indagacions sobre la sort de la gent, sinó que s’ha proposat de compartir-la amb ells».

Va suplicar al seu jove senyor que renunciés a les seves sortides fins que capturessin i castiguessin aquell intrús.

Nasrud-Din escoltà la proposta del camarlenc tot jugant amb les borles de seda que penjaven de la beina de la seva espasa.  El príncep era un jove alegre i intrèpid i es divertia fent irritar els ancians prudents de la cort del seu pare i va veure en la nova que li havia dit Mirza Aghai la promesa d’una aventura singular. Després de reflexionar sobre aquesta qüestió, va dir al ministre que no volia perdre l’oportunitat de conèixer el seu «doble».

En aquell temps jo veia molt sovint el jove príncep. En el transcurs de les nostres converses em vaig guanyar la seva confiança i com que, en aquesta ocasió, havia de triar un acompanyant per a la seva sortida secreta, em demanà que anés amb ell.

Es va divertir molt veient com em disfressaven de captaire persa, amb una gran capa i babutxes, i em tapaven un ull.

Així doncs, algunes nits de l’inici d’aquella primavera les passarem tot vagarejant pels carrers i tuguris de Teheran. El príncep i jo visitarem llocs estranys i coneguérem ballarines, lladres, alcavotes i endevins. Però va passar un temps abans no vam trobar l’home que buscàvem, ni tampoc en sentíem parlar d’ell enlloc. Tanmateix sabíem el nom pel qual es  feia anomenar, que era el mateix que el príncep feia servir quan anava disfressat de captaire. Fins que un vespre, per fi,  un nen ens va guiar fins a la plaça d’un mercat que havia prop de la porta és vella de la ciutat, el terra estava fet malbé i cobert de pols. L’home estava assegut al terra de la plaça.

Seia sota d’una figuera vella i entortolligada que creixia d’una esquerda de la muralla.

El príncep Nasrud-Din es va posar el mantell de captaire per sobre el cap i sense dir res es va anar a asseure a una certa distància del desconegut, Jo em vaig instal·lar al seu costat.
L’home que feia tants dies que buscàvem i del qual havíem parlat tant, era una persona tranquil·la, car no alcà la mirada per veure els que acabaven d’arribar.

Era ben cert que s’assemblava al príncep, Tenia unes pestanyes llargues i negres i una barbeta esclarissada i fosca, semblant a la que el príncep es posava en disfressar-se. Pel que fa a la seva fesomia i el seu aire, no semblava, ni de bon tros, el conspirador agosarat i perillós que jo m’esperava trobar. Qui sap si, vaig pensar, hi ha res que confereixi tanta dignitat a l’aspecte d’un home com l’expressió de satisfacció absoluta i confiança en un mateix.

Quan feia una estona que seiem en silenci en aquell indret, veiérem passar un enterrament pobre que feia cap al cementiri, part enfora de les muralles. Quan van haver passat, el captaire aixecà el cap, mirà al seu davant i digué amb una veu baixa i dolça:

– La vida i la mort són dos cofres tancats, i cadascun d’ells conté la clau de l’altre.
El príncep se sobresaltà en sentir la veu d’aquell home, tan semblant era a la seva manera que tenia de parlar, fins i tot amb un lleuger to nasal. Al cap d’un moment s’adreçà al desconegut:

– Soc mendicant com tu – va dir – i he vingut fins aquí a rebre les almoines que la gent misericordiosa em vulgui donar. ¿Et sembla tan poc valuosa la teva vida de captaire que t’agradaria canviar-la per la mort?

Va semblar que el captaire no s’esperava una pregunta tan directa: trigà un minut o dos a respondre, i després bellugà lentament el cap i digué:

– De cap  manera.

Començava de fer fred. El captaire s’embolicà amb el seu mantell, tot tremolant.

– Val més que ens arrecerem a la portalada.

– Jo no hi penso pas anar – digué el captaire -. Els guardians de la porta en treuen els captaires a cops de peu.

– T’equivoques un altre cop –  va dir el príncep -. Jo que també soc mendicant, m’he arrecerat a les portes de la ciutat, i cap guàrdia no m’ha dit mai que me n’anés. Perquè les lleis diuen que els pobres i els qui no tenen casa es poden instal·lar a les portes de la meva ciutat, quan el tràfic del dia és acabat.

El captaire va sospesar uns instants les seves paraules, després va girar el cap i el mirà.

– Sou vos el príncep Nasrud-Din? – li preguntà?

– Si, sóc Nasrud-Din – digué – Be deus conèixer la meva fesomia, ja que l’has imitada. Desconec, però, les raons que tens per fer això. He vingut fins aquí aquesta nit per tal de saber per boca de tu mateix.

El captaire no va respondre de seguida: al cap d’un moment va fer anar el cap altra vegada.

– Ai si, gentil senyor¡ – va dir – ¿És que potser teniu dret a dir això, quan la meva roba i la meva aparença són, i a vos mateix us ho semblen, les que menys us corresponen i les que us poden amagar més bé perquè pugueu ensarronar la gent de la vostra ciutat? ¿No us podria acusar jo mateix, i amb justícia, d’haver escarnit, en la vostra grandesa, el meu aspecte humil i haver usurpat la meva aparença de captaire?

– I que es pensa que ets la gent que hi ha al mercat i pels carrers? – preguntà el príncep al captaire amb una mirada penetrant.

– Compte, senyor, cal que parleu en veu baixa. Va dir..La gent que hi ha al mercat i pels carrers, per res del món no s’atreveixen a deixar-me saber qui creuen que sóc. Saben que no vull que em coneguin, i tenen por que, si algun dia descobreixo qui creuen que sóc, m’enfuriré amb ells de tal manera que me n’aniré i mai més no tornaré per a estar a la seva vora.

– ¿Que potser tots creuen que tu ets el príncep Nasrud-Din?

– Si, creuen que sóc jo el príncep – digué -. Es pensen que tinc un palau i que hi puc tornar sempre que vulgui.

– Qui ets doncs- preguntà el príncep.

– Jo sóc allò que semblo – va dir el mendicant – un captaire de Teheran. Ho sóc del néixer, perquè la meva mare també ho era, i em va iniciar en aquest ofici abans que fes el mateix pes d’un gat.

– ¿I no has projectat mai – va preguntar el príncep desprès de fer una pausa.- d’introduir-te al palau del qual parles tot emprant la semblança que hi ha entre tu i jo?

– No, valga’m Deu – digué el captaire.
– Per quin motiu dius mentides sobre la meva gent – preguntà el príncep – i fas que la situació dels captaires sembli pitjor que no és realment Per què has dit que un mendicant s’ha estat assegut durant tres dies al peu de la muralla sense que li donessin res, i que tu volies saber que se sent en un cas així?

– Qui és aquest captaire que ha estat tractat tan cruelment?  – li preguntà el príncep severament.

– Senyor, he estat jo mateix, al temps que no us coneixia. Amb el vostre permís us diré que sabeu molt poques coses de l’ofici de captaire. Al llarg de la vostra vida heu pogut menjar, suposo, tot allò que heu desitjat. Si jo prenc el que m’ofereixen, durant quan de temps m’ho continuaran oferint? I durant quan de temps creuran que tinc al meu palau, doncs, les menges més exquisides i delicades del món?.

– Avança les mans – digué el príncep, i així que el captaire ho hagué fet, agafà el seu portamonedes de mendicant que li penjava del cinturó i en buidà el contingut a les seves mans.

– És or això? Preguntà.

– Si, – va dir el príncep.

– N’he sentit a parlar, Tinc entès que té molt de poder. Ara veig – va dir finalment – per què heu vingut aquesta nit. Us proposeu posar fi a la meva grandesa. Em voleu obligar a vendre el meu honor i l meu renom entre la gent a canvi d’aquest metall que té tant de poder i és tan perillós. Quedeu-vos el, us ho prega un captaire, l’or està més bé a les vostres mans que a les meves.

El príncep va romandre pesarós una estona.

– Vanitat de vanitats, tot és vanitat – digué finalment -. Fins ara a la cort, he aprés moltes coses sobre la vanitat dels homes. Però n’he apreses més aquesta nit de tu, que ets un captaire. A hores d’ara em fa l’efecte que la vanitat pot atipar l’afamegat, i preservar del fred el pòtol que té el mantell esparracat.

– Mireu senyor, – d’aquí a cent anys hi haurà escrit als llibres que Nasrud-Din va ser un príncep que governà de tal manera el seu regne a Pèrsia, que els seus ciutadans més pobres tenien plenament satisfeta la seva vanitat mentre passaven gana, malgirbats amb els seus mantells de pòtol al peu de les muralles de Teheran.

El príncep va romandre una estona bo i mirant-lo. Finalment va dir – amb amabilitat i un aire majestuós – quan en els tractes que tinc amb tu, sempre cedeixo, no sé si ho faig per feblesa o per alguna mena d’energia. Diga’m estimat captaire de Teheran, que et sembla que és.

– Senyor – digué el captaire, vós i jo, els rics i els pobres d’aquest món, som dos cofres tancats i cadascun d’ells conté la clau de l’altre.

Quan tornaven, tot caminant, avançada la nit, em vaig adonar que el príncep anava pesarós i estava torbat. Li vaig dir?

– Aquesta nit excel·lència, deveu haver après alguna cosa nova sobra la grandesa i el poder dels prínceps.

El príncep Nasrud-Din no em va respondre de seguida, però quan vam haver sortit dels carrerons pudents i tortuosos i ens endinsàvem pels barris més rics i acomodats de la ciutat, va dir:

–  No tornaré a recórrer la meva ciutat disfressat.»

Aquí va acabar Eneas el seu conte.  Recolzà l’esquena a la cadira, va treure paper de fumar i tabac i es va fer un cigarret.

Charlie havia escoltat aquell relat atentament, sense dir res, amb els ulls fixos a la taula. Davant del silenci del seu amic aixecà la mirada, com un infant que despertés del seu son.

– Sí, és un bon conte. Digué Charlie, i al cap de poc va afegir : – No, mira – va dir – de fet, no és gaire bo. Però té alguns passatges que es podrien treballar més, i  a partir d’ells es podria fer un bon conte.

Isak Dinesen és el pseudònim literari de l’escriptora danesa Karen Ch. Dinesen (1885-1962), baronessa de Blixen-Finecke. Nascuda al si d’una família benestant, aprengué l’anglès de petita, la qual cosa li va permetre d’escriure en aquesta llengua les seves obres. Seven Gothic Tales (1934) i Out of Africa (1937) foren els primers llibres, molt ben rebuts per la crítica anglosaxona. Isak Dinesen és una romàntica tardana, amb una visió tràgica del món. En els seus contes hi ha submissió al destí i la consegüent acceptació del dolor i del mal com a parts integrants de la vida mateixa. Els Contes d’Hivern és una de les seves obres més aplaudides i més reivindicades per la crítica europea.

Maria Alàs Borbon

Evolució diària dels usuaris que han accedit a la pàgina web al llarg dels mesos de gener – novembre de 2022

 

 

 

 

Benvolgudes/uts, companyes/anys,

Seguirem informant-vos, com sempre, a través dels nostres canals habituals de comunicació.

La Junta
Desembre 2022