AVÍS IMPORTANT

 

El pagament de la matrícula als cursos en format virtual i en format presencial s´ha de fer directament a l’ICE.
La informació la podeu consultar en aquesta pàgina: https://www.uab.cat/web/formacio/altres-col-lectius/informacio-administrativa-2021-2022-1345824824044.html.
Si teniu consultes sobre aquest tema, les podeu enviar per correu electrònic a l´adreça ga.ice@uab.cat

El pagamenmt anual de la quota de l’Associació de les Aules (10 €) s´ha de fer efectiva a:
BBVA IBAN: ES98 0182 4246 1302 0212 5736
El correu electrònic de la Junta de l´Associació és el: aaeu.tempslliure@gmail.com

Als alumnes que, per error, han fet el pagament de la matrícula al BBVA els retornarem els diners però necessitem saber nom, correu electrònic  i data en que s´ha fet el pagament. Properament ens posarem en contacte amb vosaltres.

ELS ALUMNES   QUE HAGIN FET EL PAGAMENT AL  BBVA NO ESTAN MATRICULATS ALS CURSOS.  HAN DE TORNAR A SEGUIR EL PROCEDIMENT QUE MARCA L´ICE.

Podeu adreçar  totes les vostres consultes al correu: aaeu.tempslliure@gmail.com. Us respondrem el més aviat possible.

 

 

 

 

Agenda cultural

 

En tiempo real. La Col.lecció Rafael Tous de´art conceptual

MACBA. Convent dels Angels s/n

Obert fins a 9 de gener 2022

Un siglo breve

MACBA – Plaça dels Àngels s/n

Obert fins a 31 de desembre

Muestreo. Cosas que pasan

MACBA – Plaça dels Àngels s/n

Obert fins a 8 d´octubre

Ciencia friccion. Vida entre especies compañeras

CCCB . Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Montalegre 5

Obert fins a 28 novembre

Exposar – no exposar-se – exposar-se – no exposar-se

Arts Santa Monica . Rbla. Snta Mònica, 7

Obert fins a 9 de gener 2022

Reset

Arts Santa Mònica – Rbla. Santa Mònica, 7

Obert fins a 10 gener 2022

Estamos en una relación tóxica

Museu Can Framis – Carrer de Roc Boronat, 116

Obert fins a 19 de desembre

Chagall. Els estats de l´ànima

Catedral de Barcelona i Museu Diocesà

Avgda. de la Catedral 4

Obert fins a 28 d´octubre

Musica y arte en la litografía vitolfilica y la pintura

Biblioteca Pública Arús

Passeig de Sant Joan, 26

Obert fins a 12 novembre

Per una educació en llibertat. Barcelona i l´escola (1908-1979)

El Born. Centre de Cultura i Memòria

Plaça Comercial 12

Obert fins a 27 de març 2022

Traspassant mars i murs. L´art com a salvavides

Museu Marítim de Barcelona

Avgda de les Drassanes s/n

Obert fins a 20 de febrer 2022

El museo en peligro! Salvaguarda y orden del arte catalán durante la guerra civil

MNAC Museu Nacional d´Art de Catalunya

Palau Nacional. Parc de Monthuic

Obert fins a 27 de febrer 2022

La transformación sensible

Fabra i Coats

San Adrià, 20

Obert fins a 10 d´octubre

Tot ordre es vol pur

Fabra y Coats

Sant Adrià, 20

Obert fins a 10 octubre

Diálogos Intrusos. Todo es presente

MNAC. Museu Nacional d´Art de Catalunya

Palau Nacional. Parc de Montjuic

Obert fins a 7 de novembre

Muestreo. Cosas que pasan

MNAC. Museu Nacional d´Art de Ctalunya

Palau Nacional. Parc de Montjuic

Obert fins a 8 d´octubre

Tàpies. La realidad en primer plano

Fundació Antoni Tàpies – Aragó, 255

Obert fins a 30 de gener 2022

Saâdane Afif. Los archivos de la Fuente  y más allá

Fundació  Antoni Tapies – Aragó, 255

Obert fins a 30 de gener 2022

teamLab: Arte. Tecnología. Naturaleza

Fundació La Caixa. Caixa Forum

Avgda. Ferrer i Guardia 6-8

Obert fins a 9 de gener 2022

El universo de Jean Prouvé. Arquitectura, indústria, mobiliario.

Fundació La Caixa. Caixa Forum

Avgda. Ferrer i Guàrdia, 6-8

Obert fins a 21 d´octubre

Diseñas o trabajas? La nueva comunicación visual 1980-2003

Museu del Disseny. Edifici Hub

Plaça de les Glòries Catalanes 37

Exposició permanent

Una poética del uso. Hacer servir la Biblioteca

Fundació Suñol – Carrer Mejia de Lequerica 12

Obert fins a 31 desembre

La visió del “Vell Guerrer”

Institut d´d´Estudis Fotogràfics de Catalunya

Comte Urgell 187 (Escola Industrial)

Obert fins a 20 novembre

Imatges trobades. La Barcelona Marítima de Postguerra. El fons Joaquim Tusquets de Cabirol

Museu Marítim de Barcelona. Avda. Drassanes, s/n

Obert fins a 10 d´octubre

KLIMT. L´experiènica immersiva

IDEAL Centre d´Arts Digitals de Barcelona

Dr. Trueta 196/198

Obert fins a 17 de novembre

Margaret Michaelis. Cinc dies pel Barri Xino

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Placa de Pons i Clerc 2,  2^a. planta

Obert fins a 31 d´octubre

Roberto Ferri

Museu Europeu d´Art Moderno

Palau Gomis – Barra de Ferro 5

Obert fins a 31 de desembre

Vistas

Fundació Joan Miró

Parc de Montjuic s/n

Obert fins a 27 de febrer 2022

 

El contingut d´aquesta Agenda Cultural s’anirà revisant periòdicament.

 

La societat catalana en l’època Modernista

 

El naixement del Modernisme arranca d´una voluntat d´evolució social, si bé certes aplicacions del Modernisme concretament a la nostra terra han pres sovint un caràcter de servei a una classe social determinada que es podia pagar el fet de construir-se unes cases o de fer-se fer unes joies.

El Modernisme és un fenomen inicialment molt barceloní i que després s´estén per la resta de Catalunya. I és un fenomen molt urbà i està molt lligat a l’avenç industrial i a un tipus de societat burgesa avançada. L´època modernista és difícil situar-la d´una manera exacta, però podem dir que és, en termes generals, la darrera dècada del segle passat i els primers anys d´aquest segle, entre els anys noranta i la Setmana Tràgica del 1909.

És un país en el qual, en els darrers trenta o quaranta anys del segle, s’està produint un fenomen d´emigració molt accelerat cap a les ciutats, cap a Barcelona en primer lloc i cap a les vil-les industrials de prop de Barcelona i el que s’està despoblant és una certa Catalunya agrària; sobretot a la darrera dècada del segle, com a resultat d’aquella epidèmia de la fil.loxera que va acabar amb tota la vinya catalana i va obligar una gran quantitat de pagesos a sortir de les seves terres i traslladar-se a Barcelona o be emigrar fora de Catalunya, cap a Amèrica, cap a Cuba, cap a Mèxic, cap a l’Argentina. D´aquella època és “L’emigrant”, el poema de Verdaguer que parla del català pobre, del pagès català que emigra.

 

 

Creixen, per tant, les ciutats industrials i creix sobretot Barcelona. D’aquests anys és l´inici de la emigració de la gent de fora de Catalunya. S´acostuma a situar a l´any 1888, l´any de la Exposició Internacional de Barcelona, el començament de la gran atracció de gent de fora de Catalunya cap a Barcelona. En aquell moment ja Barcelona i el seu voltant industrial comença a ser un focus d´atracció, d´atracció de mà d´obra i aquesta mà d´obra vindrà d’Aragó, del País Valencià i de les Illes. L’emigració de més al sud, l´emigració de Múrcia  i d´Andalusia, és ja molt més tardana, és ben entrat el segle XX, sobretot al voltant de l´exposició de 1929.

Catalunya és un país industrial, és el país més industrial de l´Estat espanyol, amb molta diferència. La indústria cotonera catalana al començament del segle té un nivell de producció cinc vegades més important que la indústria siderúrgica basca.  El 70% de la producció industrial espanyola és catalana. Catalunya és una illa industrial dins l’Espanya agrària. Això s´ha de tenir molt en compte per veure les contradiccions polítiques i els problemes entre els sectors industrials catalans i eles sectors de les classes dominants espanyoles, molt lligades a la terra, a la propietat agrària.

Però Catalunya està molt integrada econòmicament dins l´Estat espanyol. Aquesta és l´altra vessant que s´ha tenir en compte; és a dir, la major part de la producció catalana va a la resta de l´Estat o a les colònies. Les colònies que es perdran l´any 98.  Hi ha una interdependència molt gran entre la producció industrial catalana i el seu mercat, que fonamentalment és l´estat espanyol.

Pel que fa a això que podríem anomenar les classes socials catalanes, no hi ha una burgesia, hi ha moltes burgesies. Hi ha grans diferències dins això tan ample que es diu burgesia. Hi ha un sector que podem dir que és l´alta burgesia, l´oligarquia financera catalana. Aquests són alhora fabricants, tenen companyies elèctriques i de ferrocarril, tenen bancs, tenen terres, tenen solars a l´Eixample. Els Güell, en Girona, l´Evarist Arnús, Bosch i Alsina. Aquest és però un grup molt reduït. Aquests són els presidents, són els qui controlen el Foment del Treball Nacional. Són conservadors, extremadament moderats, fins i tot lligats directament amb els partits monàrquics del moment: el partit conservador de Cànovas i el liberal de Sagasta.

Evidentment, aquests són molt diferents del que és el fabricant normal i corrent. Són el que en podríem dir industrials que a vegades dins la seva localitat tenen un cert relleu, però que no arriben a tenir un relleu a nivell de tot l’Estat. Per tant, el que predomina són aquests fabricants i fabricantets de fàbriques i fabriquetes, que són son els més afectats per les crisis conjunturals, pels moments de sobreproducció, de baixa de preus, de reivindicacions obreres. És una gent que veurem actuar fins al 98 com una gent poc ambiciosa, amb molta por – tenen por de tot – tenen  por fins i tot de fer política. És allò que en Pierre Vilar anomenarà “el complex d´inferioritat política de la burgesia catalana”.

Però a partir del 98 començara a haver-hi un canvi  Al 98  es perden les darreres colònies de l´Estat espanyol (Cuba, Puerto Rico i Filipines) i el mercat colonial era el principal mercat d´exportació dels productes industrials catalans, el mercat exterior a la península.

 

 

Serà precisament en aquest moment quan els industrials, sobretot els petits, començaran a prendre iniciatives de protesta. Que ja no és solament la protesta econòmica, sinó mesures polítiques de caire descentralitzador.

A partir de 1901 començaran a fer política i veuran que no és possible fer política des de dins els grups polítics espanyols (monàrquics, conservadors o liberals) sinó que, si volen fer política, han de fer un partit seu, propi, català. D’aquí sortira l´evolució política cap a la creació de la Lliga Regionalista de Catalunya, que serà la confluència de l´evolució d´aquests sectors de la burgesia industrial mitjana catalana amb sectors catalanistes moderats, la gent que estava organitzada al voltant de “la Veu de Catalunya”, joves advocats ambiciosos com Prat de la Riba, com Cambó, els quals crearan un partit que té un fet fonamental per destacar: es presenta com a partit català.

D´entrada hi ha sectors de la burgesia catalana que no s´identificaran amb la Lliga i adoptaran posicions clarament anticatalanistes i continuaran als rengles dels partits monàrquics espanyols. Molts dels quals seran honorats, amb el temps, per Alfonso XIII concedint-los títols nobiliaris. Aquests títols són donats fonamentalment a industrials catalans anticatalanistes. No hi ha ni un industrial català de la Lliga que tingui un títol. Encara que hi havien alguns que el buscaven molt. El comte de Caralt, el comte d’Egara, el comte de Godó, vescomte de Güell i baró de Güell, el comte de Lacambra, el marquès d´Alella, el baró de Viver, el marquès de Cabanes, el comte de Sert, el de la Casa Brusi… la llista és de 54 títols donats fonamentalment a industrials que són polítics o que estan prop d´un instrument polític important com pot ser “La Vanguardia”, un dels diaris monàrquics de Barcelona o el “Diari de Barcelona”.

 

 

Per tan hi ha un intent important de crear un nucli burgès anticatalanista, fidel a les posicions espanyolistes i monàrquiques.

Al marge d´aquests sectors burgesos hi ha tot un altre món, un món que normalment és oblidat, que és el món dels treballadors., sobretot dels treballadors industrials que en aquells moments ja són molts centenars de mil-lers,  homes i dones, moltes dones i molts nens. Amb uns condicions de  treball que avui poden semblar absolutament increïbles, amb jornades de 10 i 11 hores a ciutats com Barcelona, però a l´Alt Llobregat fan jornades de 14 o 15 hores. No es comença a limitar la jornada de treball fins a començament de segle.  Fins l´any 1904 no apareix la llei de descans dominical.

No cal dir que treballen sense cap mena de contractes estables. L´acomiadament és lliure, no hi ha regulació de salaris, les dones cobren la meitat dels homes, els nens la meitat de les dones. No tenen protecció davant els accidents de treball i les malalties. Això implicava unes condicions, que no solament eren de treball, sinó de vida, absolutament insuportables. Al costat d´això, gairebé el 40% de la població adulta a Catalunya era analfabeta. Entre les dones el 60 o el 70%. Això és l´altra cara de Barcelona. Hi ha una cara que és la Barcelona que surt en els llibres, que serà la Barcelona del Liceu, la Barcelona de la Maison Dorée, la Barcelona dels edificis modernistes, el Palau de la Música i després hi ha aquesta altra Barcelona, la dels treballadors, que es morien de gana i que era la majoria de la gent.

 

 

Per tant, no és d´estranyar que aquests anys de modernisme siguin també els anys del terrorisme, del famós terrorisme dels anys 90. L’any 93 és l´any de la bomba del Liceu, el 96 és l´any de la bomba de Canvis Nous, el 97 és l´any dels famosos processos de Montjuic, en els quals d´una manera arbitrària es decideix condemnar a mort i s’afusellen cinc dirigents obrers.

Arran d´aquest esclat terrorista, hi haurà una repressió molt forta, moment clau tant per al moviment obrer com per al catalanisme. Aquests anys, els anys 90, són anys de crisi, de canvi de la societat catalana i barcelonina, de creixement de la ciutat, de la crisi del 98, de la presa de consciència catalanista. Però també són anys d un canvi molt important, el canvi polític i cultural, i que en bona part significarà el Modernisme.

El modernistes volen fer de Barcelona “el Paris del migdia”, és a dir, el Paris del sud. Per tant, creuen que el camí fonamental serà començar per catalanitzar la vida cívica, la vida societària, la vida cultural catalana. Creuen que Barcelona és una ciutat més culta, més cosmopolita i més moderna que Madrid, que és la “meseta” que és el desert i que està més a prop dels africans. L´Ebre ha de ser la frontera. Les crítiques dels artistes modernistes, per exemple, parlen dels seus fracassos a les exposicions artístiques a Madrid. En canvi, porten les seves obres  a Paris i els donen el primer premi.

 

 

Hi ha fites importants. Una d´elles és la famosa batalla de l´Ateneu Barcelonès, de l´any 95. l´Ateneu era la principal institució cultural de Barcelona, amb molt més prestigi que la Universitat. Hi ha unes eleccions i es presenta una candidatura que es defineix com a catalanista, presidida per Guimerà, i del qual en forma part, com a secretari, en Joan Maragall. Guanyen les eleccions i imposen com a llengua oficial el català.

A l´any següent això passa a l´Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. I després passarà al Col.legi de Notaris, al Col.legi d´Advocats. etc. Es va estenent la normalització d´ús del català,  l´aparició del nacionalisme com a força dominant a partir d’aquest moment, del segle XX. De tota manera, no es  podrà integrar en un bloc, per contradiccions internes de tipus, social, polític i econòmic de canvi, d’ebullició, de prendre la iniciativa

La societat catalana  d´auell moment està en una situació de presa de consciència en tots els sectors socials. I apareixeran diferents opcions contraposades, i un gran divorci, entre les classes populars i aquesta burgesia i aquests intel.lectuals modernistes, molts dels quals acabaran en un altre camí diferent.

 

Maria Alàs Borbon

 

 

 

Benvolgudes/uts, companyes/anys,

 

Seguirem informant-vos, com sempre, a través dels nostres canals habituals de comunicació.

 

Fins aviat. Sigueu prudents. Una forta abraçada.

 

La Junta
Octubre 2021