Ens trobem de nou a l’entrada del nou curs 2022/2023. Com haureu pogut  comprovar,  l’ICE ha fet arribar, a mitjans del juliol passat, i a tots els antics alumnes, la informació sobre la seva pàgina web amb el programa del calendari dels  Cursos per a la Gent Gran que s’organitzen en col·laboració amb l’Associació de les Aules d’Extensió Universitària per al Temps Lliure.

GRUPS I HORARIS

Hi haurà un únic grup en format virtual i cinc grups en format presencial (4 en horari de matí i 1 en horari de tarda) amb els següents calendaris i horaris:

Grup en format virtual
(del 24 d’octubre de 2022 al 29 de maig de 2023):

• Grup V, dilluns i dimecres, de 10,30h. A 12,00h.

Grups en format presencial
(del 24 d’octubre de 2022 al 29 de maig de 2023):

• Grup A, dimarts i dijous, de 9,30 a 11,00h.
• Grup B, dimarts i dijous, de 11,30h. A 13,00h.
• Grup C, dilluns i dimecres, de 9,30h. A 11,00h.
• Grup D, dilluns i dimecres, de 11,30 a 13,00h.
• Grup T, dimarts i dijous, de 16,00h. A 17,30h.

Pagament de quotes de l’Associació

Agenda d’Estiu 2022
Estampes de viatges

Una de les coses més tristes del món és haver de treballar en el mes d’agost, i no poder, si més no, fugir uns quants dies de la feina i fondre’s en una existència idíl·lica i despreocupar-se. En una paraula, el mes d’agost és el mes de la mandra i del repòs.
Però com que sense fer res sembla que no es pot viure, els homes s’han empescat els divertiments i les festes que són un sistema de fer alguna cosa dintre de l’oci i una de les invencions més fortes és la de les festes majors, que la majoria s’escauen el mes d’agost i s’acostuma  a triar per celebrar-les el dia de l’Assumpció de la Mare de Déu.
El plat fort de les festes és el ball, els pobles de l’Empordà acostumen a llogar una cobla i aleshores el ball té dos aspectes: les sardanes i el ball que en diuen de «societat» .
I tot això passa en aquests dies de calor explosiva, dins d’aquest aire que sembla pega dolça de tant que costa d’empassar i respirar. És, no podem negar-ho, el pinyol de l’any, la verda esperança de dotze mesos i l’escurabutxaques d’aquells que per viure tallen curt i sempre van a empentes i rodolons.
Josep Ma. de Sagarra.  Articles

Ha fet una nit de vent fortíssim. Tota la nit. Per alleugerir la calor, he obert una estona el balcó, però aleshores la cortina s’inflava i entrava habitació endins com un fantasma.

Però en llevar-me he vist que el dia era clar, que faria sol i que res no impedia iniciar l itinerari.

Són els primers passos, decidits, matinals, seguint el marge esquerra de la carretera. La conec, d’altres viatges, aquesta sensació. És un moment únic, irrepetible. He somniat aquestes primeres passes que t’alliberen de tota dependència, que esborren el passat, fins i tot el més recent, el d’ahir, el de fa una hora, unes passes que  son com  si haguessin posat en marxa les agulles d’un rellotge que no té números. Caminar és converteix immediatament, en un mecanisme que no vol dir res, fora de tora programació i productivitat. Amb les primeres passes m’envaeix una profunda sensació d’innocència, com si el camí em rebategés a la inversa anul·lant-me el nom, derogant qualsevol possible compromís.

Per això, durant aquesta etapa inicial, s’ha de caminar en silenci, deixant-se impregnar pel doble plaer conjunt, físic i mental, del ritme, i gosaria dir que dominant l’avidesa de voler, ja, mirar massa el paisatge. Ja hi haurà temps d’observar cada cosa. Ara són els minuts durant  els quals el caminant s’ha d’entrenar en el dejuni de la impaciència.

Josep Ma. Espinàs. A peu per la Terra Alta

Oh, de bona gana m’abandonaria tota a aquest corrent amb els membres esllanguits, els ulls clucs, la imaginació aturada talment com si fos morta… fora un viatge deliciós… un viatge: és això el que em caldria. Un viatge llarg i sense objecte. Pogués tornar a Brussel·les, o millor a Brugues, que té aquella tristesa tan intima i tan confortable…. Jo no he nascut per viure en aquests països recremats de sol, amb tants caires que punxen la vista i el tacte. Allà dalt es varen equivocar. M’havien d’haver facturat a una altra adreça… Ara, a Brugues, ja deu ploure gairebé cada dia… aquella pluja que no sembla que caigui, sinó que es gronxa entre terra i cel com un esquinç de glassa… La gent parla baix i no gesticula d’aquesta manera exagerada… Passejaria lentament vora el Dyver, que té aquella aigua verda i grassa que sembla gairebé  immòbil; escoltaria el titil·leig del carilló; m’asseuria  den els bancs molsuts que hi ha en aquell jardinet, darrera la Gruthuse… i acabaria per dur una còfia blanca i una capa negra amb caputxa, com les dones que sortien de la església; visitaria aquell museu petit vora l’hospital, on hi ha les pintures de Memling.

Carles Soldevila. Fanny

D’aquells temps paradisíacs en què a Cadaquès hi havia tan poca gent, potser ningú; en que aquest país no era habitat, ni pescat, ni caçat, ni contemplat tan sols, les imatges d’avui en són només un pàl·lid i trèmul reflex . La riquesa biològica de la mar devia ésser densa. La flora i la fauna marítimes, la viscositat flotant en els racons abrigats, on l’aigua es mor, negra, extasiada i trista, devia ésser espessa. L’home porta la devastació i el saqueig en si mateix, tot ho empobreix i rarifica. I així, comparat amb els temps primigenis, tot, malgrat el reiterat empobriment, la mar continua essent un món ple de vida, un paisatge fascinador i intens.

Hi ha en aquests litorals racons tan abrigats , d’una aigua tan pura que, per a contemplar el món submarí. No son a penes necessaris ni la caixa amb el mirall , ni les ulleres dels pescadors d’escopeta, ni la clàssica gota d’oli per eliminar els jocs fugissers de la llum sobre la superfície. En aquests racons hi ha moltes algues. Portlligat, El Jonquet, Cala Bona, Portaló, en són plens. Els naturalistes classifiquen les algues pel color: hi ha algues blaves, algues verdes, algues brunes, algues roges. Floten a la superfície, ondulen amb el moviment gairebé imperceptible de la respiració de la mar en calma, titil·len.

Josep Pla. Un petit món del Pirineu

El juny arribà amb el seu seguici de pluges que embassaven  els carrers arenosos i amb les panotxes de moresc apilonades a les cuines per fer-ne aiguardent, pastissos i farinetes. Mes de la gola, en què jubilats i retirats abandonaven els règims  , d’un glop bevien licor i s’abocaven als plats saborosos. Pagarien aquests excessos, obligats molts d’ells a no prendre sal ni sucre, amb l’empitjorament de les diverses malalties, des de la diabetis al reuma. A moltes cases es resaven les tretzenes de Sant Antoni, primer les pregàries cantades a l’altar improvisat del sant matrimonier i, en acabat, els balls al so de l’harmònica. A la plaça s’enlairava al pal la bandera de Sant Joan, i s’enllestien les fogueres per a la nit santa. A final de mes, els vidus i vídues festejaven Sant Pere, el seu patró. Tot un mes de festes. Canalla que encenia traques i piules correcames, enamoraments a les tretzenes, i mosses cercant en màgics gibrells d’aigua la cara del futur xicot. I la tria del padrí de la festa de Sant Pere, honor cobejat per tots els habitants masculins.

Jorge Amado. Els vells mariners

Evolució diària dels usuaris que han accedit a la pàgina web al llarg dels mesos de gener – agost de 2022

Benvolgudes/uts, companyes/anys,

Seguirem informant-vos, com sempre, a través dels nostres canals habituals de comunicació.

La Junta
Setembre 2022