08 nov. Inaguració del curs 2017-2018

[

Inauguració curs 2017/2018

Amb les paraules de benvinguda a càrrec de la Dra. Anna Cros Alavedra, directora de l’ICE i de les intervencions del Sr. Francesc Gay Bochaca, president de l’Associació Aules d’Extensió Universitària per al Temps Lliure i del Sr, Josep Masalles Roman, coordinador acadèmic de les Aules, queda inaugurat el curs acadèmic.

El Dr. Ramon Alquezar va presentar a la Dra. Anna Sallés, professora del Departament d’Història Moderna Contemporània de la UAB, que va impartir la conferència sobre el proses de iniciació del comunisme a Rússia el 7 de novembre de 1917 ara fa 100 anys.

La revolució soviètica. Una valoració històrica: Carl Marx, segons la seva teoria, la revolució proletària no és va iniciar als països industrials, sinó en la Rússia predominantment agrària, més endarrerida que les nacions occidentals i subjecta a un règim que, malgrat certes aparences, seguia sent absolutista.

Entre els intel·lectuals i el proletariat industrial que estava sorgint hi havia marxistes, dividits en menxevics (moderats) i bolxevics (extremistes). En 1905, arran dels desastres de la guerra amb el Japó, ja s’havien produït disturbis. Molts van ser deportats a Sibèria; els que van poder escapar, van constituir una minoria que buscava una ocasió d’abatre el règim tsarista.

L’home més actiu de l’emigració era Lenin i el seu col·la-borador Trosky; les seves possibilitats d’acció augmentaven conforme creixia el descontentament a l’interior de Rússia a causa dels revessos militars i la degradació de la cort imperial. Al febrer de 2017 les dificultats alimentàries van provocar a Petrogrado vagues i manifestacions de carrer i la guarnició s’uneix als revoltats. Nicolás II reduït a la impotència, va abdicar i bandejat a un lloc de Sibèria on més tard va ser assassinat amb tota la família imperial.

Aquesta primera revolució dirigida per diputats de la Duma (Parlament) i per soviets o consell d’obrers i soldats, era de caràcter moderat, ja que estava en mans de menxevics i burgesos. Kerensky, ministre de la guerra, va anunciar que la guerra continuava.

Però la campanya presentava cada vegada pitjor caire, l’agitació de les masses creixia, els camperols exigien el repartiment de terres. Augmentava la influència dels bolxevics, i la pròpia Alemanya va facilitar el pas des de Suïssa a Rússia de Lenin i els seus companys per accelerar la descomposició de l’Estat rus; ho va aconseguir a curt termini; però no pensaven els dirigents alemanys que un quart de segle després el nou estat fundat per Lenin aixafaria el Reich alemany.

En breu, Lenin va comptar amb la majoria d’obrers i soldats; també va ser decisiu el paper dels marins de Kronstadt en el triomf de la Revolució d’Octubre, que va donar
el poder als bolxevics. Aquest poder es va concentrar en un consell de Comissaris del Poble presidit per Lenin.

En l’Assemblea constituent a finals d’any els bolxevics van estar en minoria; Lenin la va dissoldre, implantant una franca dictadura amb la qual va perseguir als socialistes moderats y als partidaris del règim tsarista.

Davant la profunda desorganització del país, Lenin va comprendre que per salvar la revolució calia fer la pau a qualsevol preu.

Aquesta pau, duríssima, es va signar en Brest-Litovdk al març de 1918, la qual cosa va permetre als alemanys traslladar els seus efectius al capdavant occidental, per la qual cosa els aliats la van considerar com una traïció. Temien a més, el contagi de les idees bolxevics, i la negativa de pagar els emprèstits dels Tsars, en els que un gran nombre de francesos havien invertit els seus estalvis.

Acaba la Guerra Europea, els aliats van recolzar als russos blancs, encara que no amb la intensitat necessària per assegurar el seu triomf sobre l’exèrcit vermell dirigit per Trosky. Durant dos anys va regnà una guerra civil atroç; derrotats els russos blancs, molts van emigrar a nacions d’Occident.

A la guerra li va seguir la fam, doncs en nacionalitzar les terres els camperols no tenien interès a conrear-les. Un caos semblant regnava en les altres branques de l’economia, per la qual cosa Lenin va decidir una pausa tàctica, la N.P.E. (Nova Política Econòmica).

Es va renunciar a confiscar les collites, es va respectar l’autonomia de les petites empreses i el comerç va seguir sent una activitat lliure. La millorança va ser immediata i va permetre la consolidació. La constitució de 1924 reemplaçava l’antic Imperi rus per una federació d’estats autònoms, U.R.S.S.

La mort de Lenin en 1924 va obrir un problema successori. Semblava natural que li succeís Trosky que no només era un important teòric del marxisme-leninisme, sinó que en la guerra civil havia mostrat grans dots de comandament. No obstant això, un georgià sobrenomenat Estalin, maniobrant amb agilitat des del seu càrrec de Secretari del Partit, va aconseguir suplantar-ho primer, bandejar-ho després i, finalment assassinar-ho. Amb l’estalinisme s’obria una nova època en la història de Rússia.

Frederic Moreta – Grup E    8 de novembre de 2017